L'Oratori de Nadal
El primer dia d’assaig, estava encara a casa escoltant el disc i llegint a la partitura del núm. 1, i al cap d’una estona li vaig dir a la Mercè, la meva dona: “No hi vaig, no em veig en cor, és massa difícil per mi”. I ella em va contestar: “No abandonis tan de pressa, , ves-hi a veure com ho fan i quin nivell tenen els altres, i si en acabat no ho veus clar, deixes d’anar-hi i en paus...”
I així va ser com em vaig “embolicar” a cantar l’Oratori, que ha estat una aventura a voltes difícil, però sempre gratificant per la música i pels companys. L’evolució dels seriosos problemes del principi, en que semblava que no ens en sortiríem en “un curs”, fins a veure com en Robert anava polint, matisant i “fent música”, el concert de l’Oratori a la Parròquia, plena a vessar, i finalment les tres Cantates a S. Ildefons, on ja se'ns notava una seguretat que ens permetia gaudir plenament de la música,... tot plegat ha esdevingut un procés apassionant.
Per això voldria que aquestes frases fossin un petit, però sentit homenatge de agraïment envers de les parelles dels cantaires que, com la meva dona, no han participat d’una forma directa en l’Oratori, però que en canvi, ens han impulsat a tirar endavant per sobre de les dificultats i han compartit els nostres dubtes, han “sofert” les reiterades escoltades del disc, i els nostres assaigs al piano, repetint cent vegades un compàs que se'ns resistia o una frase complicada, i han comprés les nostres absències a casa pels assaigs intensius dels caps de setmana...
Gràcies, doncs, a totes i a tots pel seu coratge i la seva paciència.
Ramon Uson
Desembre 2004