Societat Bach

La música culta no s’avé amb el seu ritme vital, els aburreix, la veuen elitista … però val la pena d’intentar-ho. 

“Sí que escolto òpera; al meu pare li agrada i té discs, però ell no sap que me’ls poso”. Jordi, de 15 anys, inquiet i de la broma, és dels pocs del seu entorn que no són aliens a aquest art tricentenari. Ha anat amb la seva classe de l’Escola Pompeu Fabra de Salt en visita guiada al Gran Teatre del Liceu a Barcelona. Participa en una activitat destinada a fomentar el gust per la música clàssica a l’infantesa. Aquesta no és pas una tasca menor. Els experts coincideixen en la dificultat d’arrencar-los del seu dia a dia accelerat i sorollós per sotmetre’ls a la contemplació i el silenci que requereix la sala de concerts. Però l’experiència demostra que un bon treball d’adaptació de les òperes o dels concerts a aquest univers hiperestimulant de la generació de l’MP3 i la videoconsola pot obtenir resultats sorprenents. Val la pena d’intentar-ho?

“I tant, quan són petits és molt interessant que escoltin aquesta música, formalment més complexa, perquè a les altres ja hi tindran accés fàcil”, respon Jordi Vivancos, músic, sociòleg i gestor musical. En qualsevol cas, adverteix, no s’ha d’esperar grans resultats: “És la música del passat, en molts aspectes té un gran valor, però els hi resulta difícil d’identificar-se amb el que feien els músics d’altres temps. És molt instrumental; i si és òpera, els texts són en altres llengües. Aquesta és una de les raons per les quals la música clàsica és una música morta, que no s’escolta molt. Això sí -conclou-, els concerts educatius ajuden”.

I a això hi dediquen una part de la seva programació sales com el Palau o el Liceu. En aquest cas es tracta de l’anomenat Petit Liceu, que guanya pes temporada rera temporada. Només cal veure les cues que formen les escoles de Catalunya cada primer dia de setembre. Aquesta temporada 2008-2009 uns 172000 nens veuran els espectacles, entre funcions escolars i familiars. El director artístic del Liceu, Joan Matabosch, assenyala que “és un projecte encara massa jove per demostrar-ho, però creiem que nens que han passat per aquí, de grans sentiran plaer per l’òpera”. “A certes edats -apunta- els espectacles infantils funcionen de meravella, per bé que a l’adolescència costa de trobar un producte que els enganxi. Però no m’amoïna: qui s’ha iniciat a la infantesa, encara que a l’adolescència desconnecti, després torna. Tots tornen”.

A ningú no se li escapa que l’òpera és una de les arts més complexes i tancades en elles mateixes, a l’altre extrem del model de lleure simplificat i repetitiu al que s’hi abonen els adolescents. “Està molt bé d’obrir-los les portes de tots els llenguatges musicals”, assenyala Laura Bosch, professora de Psicologia de la UB. Perquè després ells puguin decidir si els agrada o no. I adverteix tot seguit que “cal anar amb compte, perquè aquesta experiència no sempre és viscuda de forma agradable”. “Hi ha fills d’abonats al Liceu que de grans recorden les seves primeres incursions en l’òpera com una veritable tortura”.

És important doncs, que les institucions produeixin òperes i concerts adaptats. “No es tracta d’imposar una òpera, sinó de presentar-la bé per tal de fer conèixer les melodies principals, el conte que tota òpera és, mostrar-la com una conjunció de totes les arts. Perquè si és difícil que els nens s’hi apropin segurament no és per l’òpera, sinó per les convencions que representa”. Aquesta és l’opinió de Javier Duque, cap de Pedagogia de l’ESMUC.

El repte d’un bon professor, assenyala, és aconseguir avui que la gent impregnada d’un determinat estil de música entri a estudiar música d’altres èpoques. “El mètode -indica- és partir de l’univers sonor social per endinsar-se cada vegada més en aquest altre univers més desconegut. Per exemple, després d’estudiar una peça de piano de Schumann, es poden treballar sintonies d’anuncis, o d’una pel.lícula coneguda, i comprovar també que aquestes peces tenen aspectes formals”.

Fins ara, la població menor de deu anys mai no havia gestionat tanta música i de forma tan autònoma, sigui a través de l’ordinador de casa, la cadena musical o els dispositius MP3 que els hi regalem. “Malauradament, se’ls passa molta música d’escombraries, i quanta més oferta tenen, més obligats ens veiem d’educar-los musicalment. Sento ara una més gran responsabilitat que deu anys enrera”. Ho diu Gemma Isalt, professora de música en el Pompeu Fabra de Salt i una de les primeres docents que van proposar al Liceu que s’afegís a la causa de promoure la música culta entre els infants i els adolescents. L’actual oferta a Barcelona és, diu, variada i correcta, encara que “amb mancances pedagògiques”. Això sí, agraeix el material didàctic que ofereixen els teatres per poder portar els alumnes amb els deures fets.

Com s’ha de fer per seduir-los? M’estic empassant High school musical i el que calgui –confessa- per tractar de dur-los al meu terreny”. La visita guiada al Liceu, aquest dilluns 23, en la qual van veure l’audiovisual L’òpera, una emoció va tenir un efecte immediat. De tornada a Salt, la primera pregunta que aquesta professora va sentir fou: “I no podriem anar a veure alguna òpera?” 

TOT ESPERANT “L’EFECTE MOZART”

Se suposa que la música pot ajudar a un desenvolupament educatiu millor, però no hi ha consens

Són diversos els estudis científics que aporten dades sobre la relació entre l’audició o la pràctica musical a la infantesa i una aptitud més gran per al llenguatge o el raonament. Fa gairebé mig segle que neuròlegs i neurocientífics van començar a estudiar el cervell dels músics, i en no poques ocasions han mostrat les diferències morfològiques que presenten els professionals de la música. Fins i tot es parla de possibles usos terapèutics d’aquesta praxis en mans de per exemple, nens amb desordres en el llenguatge.

No obstant això, es recomana precaució en la interpretació d’aquestes troballes. Anys enrera va estar de moda l’anomenat efecte Mozart: se suposava que escoltar música d’aquest autor tenia efectes positius en la capacitat cognitiva, però la teoria va acabar desestimant-se. D’altres conclusions, com les de la doctora Agnes Chan, que el 1998 va demostrar que l’estudi d’un instrument contribueix a una memòria verbal més gran, ja que reorganitza i millora el desenvolupament del lòbul temporal esquer,  amaguen a la seva vegada problemes d’interpretació.

“Les seves conclusions poden ser correctes -indica el professor Robert Zatorre, de l’Institut Neurològic de Toronto-, però no és descartable una altra possibilitat, i és el fet que els qui tenen bona memòria des d’un bon començament seran també els que poden reeixir en els estudis musicals. Els qui no tenen tan bona memòria, si reben lliçons de música els costarà més i probablement ho deixaran. Per tant, hi haurà més persones amb aquestes característiques en el grup dels músics”. Zatorre reconeix l’existència de vincles interessants entre la música i el desenvolupament d’altres funcions cognitives, “però l’equació no és tan simple com es presenta moltes vegades”, adverteix. Un col.lega seu de la Universitat de Toronto, Glen Schellenberg, va detectar una millora del coeficient intel.lectual dels nens exposats a la música, però el seu estudi també va indicar que en un efecte bastant minso, en prou feines d’un parell de punts, una importància petita.

“El que sí hem vist -conclou Zatorre-, i també altres laboratoris, que efectivament hi ha canvis en certes zones cerebrals dels músics. Destaquen en aquestes persones les zones auditives i motores; lògic, perquè aquestes regions controlen l’oïda i la motricitat. Però això no vol dir que hagi estat la pràctica musical la causa del canvi, perquè també podria ser que els qui tenen un cervell més desenvolupat estiguin més dotats per a la música. O potser també una interacció entre aquest factor i l’aprenentatge”. 

Maricel Chavarría, Tendencias de La Vanguardia, 28.02.09. Traducció E.Mañé.