Dissecció d'un instrumentista
Si hi ha un intèrpret singular és l’organista, que resulta molt diferent als seus companys músics a causa de les peculiaritats de l’instrument. L’organista no toca a sales de concert, normalment toca i assaja a esglésies, sempre obligat a la humilitat de quedar amagat del públic.
Diuen que els intèrprets acaben assemblant-se als seus instruments. Entre intèrpret i instrument hi ha una relació profunda, no gens anecdòtica. Hi ha un intèrpret que considero singular perquè el seu instrument també ho és i el diferencia dels altres instrumentistes. Em refereixo a l’organista. Habitualment -si no és monjo o monja- no té l’instrument a casa per fer dits. Com a molt hi té un succedani. Sempre que ha d’estudiar se n’ha d’anar a l’església. Si ha de fer recitals en llocs diversos, l’organista sap que l’instrument pot variar d’una manera espectacular segons l’indret. Com els pianistes, l’organista s’ha d’emprovar l’instrument, que, a més, és el més complex de tot l’univers musical. Els locals on actua el nostre músic normalment, no són les sales de concert de sonoritat contrastada sinó veritables capses de sorpreses. Amb tot, val a dir que, com a compensació, és el músic que visita més assiduament sumptuoses sales de concert gòtiques, barroques, neoclàssiques… Quasi sempre toca en locals impregnats d’aquella evocadora olor de l’encens i de la cera. Però a l’hora de fer el recital està sotmès al més humil anonimat, ja que la complicada arquitectura de l’instrument fa que el teclat i els registres es trobin en el racó més inversemblant de l’església on actua.
Si es dóna el cas que actua en una sala de concerts que té orgue incorporat, l’organista no sol actuar de cara al públic, com els altres col·legues, sinó encastat en una paret, perquè no faci nosa. I sovint, si no actua en solitari, li fa falta, per poder seguir les indicacions del director, un prosaic mirall retrovisor. L’organista és el músic que més a prop està de l’atleta. Interpreta, amb les dues mans i els dos peus, sobre un, dos o més teclats i amb infinitat de botons, registres, claus … que en cada orgue són diferents. I sort que ja no li cal el manxaire. Habitualment, aquest esforç no li llueix per allò que dèiem de l’anonimat de la seva execució musical. Tant se val que l’organista sigui creient, o que estigui desorientat en aquesta qüestió, o sigui escèptic, agnòstic o ateu: en qualsevol dels casos, el vuitanta per cent de la literatura organística és música religiosa. A més, l’instrument, si és bo, produeix, quan es toca, una de les sensacions més plenes, totals, abassegadores, que pot generar mai la música.
Així com el piano ha tingut el parent pobre, ara difunt i sempre molt criticat per la seva vida fàcil, de la pianola, l’orgue ha conviscut durant segles amb un parent pobre, sí, però de vida molt digna: l’harmònium. En la meva vida d’encuriosit per la música he vist més harmòniums espatllats que no en funcionament. És l’instrument ideal per tenir arraconat a les golfes d’una rectoria, esdentegat de tecles, amb la tela estripada i la fusta corcada, o per ser descobert als magatzems municipals al costat de penjadors de roba obsolets i marcs de quadre a tavés dels quals passa el corrent d’aire del temps. O, en el millor dels casos, aguantant metxa al seu lloc de treball, ple de nius de rates, en alguna sorprenent ermita romànica. Quan un organista ha de tocar un harmònium, em recorda l’esforçat ciclista que vol arribar al coll d’aquella muntanya; perquè l’organista que interpreta en un harmònium reuneix gloriosament en la seva persona la figura de l’organista i la del manxaire.
Quan assistim a un concert d’orgue podem observar l’auditori religiosament recollit en uns bancs durs i incòmodes, dissenyats per a la penitència i la pregària i no per al gaudi artístic. Fixem-nos en un oient qualsevol: mira cap endavant, on no hi ha l’instrumentista; de tant en tant es deixa distreure per la presència de vitralls, escultures i arcades i també de tant en tant llança una mirada furtiva cap a un costat o cap endarrere, allà on li sembla que segurament està entaforat el pobre organista.
Si el concert no és en solitari, orgue i trompeta per exemple, veiem el trompetista sol, dialogant a cegues amb un demiürg invisible que omple de música celestial les àmplies voltes de l’església. Pot ser que distingim la grandària espectacular d’unes dotzenes de tubs de l’orgue i que, llavors, la comparació d’aquest instrument amb els vint-i-cinc centímetres escassos de la trompeta ens porti a meditacions profundes sobre la relativitat de la vida. I a l’hora dels aplaudiments, de vegades hem d’esperar trenta o quaranta segons que l’organista, sorgit de les profunditats, aparegui davant del públic, inclini la testa i rebi les felicitacions que, fins al moment, acaparava injustament el trompetista.
Tots els avenços tècnics que han ajudat a millorar l’orgue, han engegat en orris la gran i esplèndida coartada històrica de l’organista, ja que avui dia ningú no se’l pot creure si diu, encongint-se d’espatlles per un error involuntari, que la culpa és del manxaire.
Jaume Cabré, secció Cultura de l’Avui de 14.03.09