Sempre Bach
A La Vanguardia de 05.06.09 ha aparegut un article de Clara Sanchis Mira que no té desperdici; refereix el seu desencís per la política, però aquesta secció de la web de la Societat Bach no és el lloc adequat per parlar de política ni de reproduir articles relacionats amb política o amb polítics. Així doncs no ho faré, em limito a recomanar-vos la lectura de l'article citat amb el qual hi podreu estar d'acord o no. Però sí que val la pena reproduir-ne el darrer paràgraf. Després de dir tot el que diu l'articulista, ran de les campanyes electorals dels partits, conclou:
Al cap i a la fi, sempre ens quedarà Bach. La seva música és aquí, a l'abast de qualsevol, és nostra. Potser que ja formi part de nosaltres. Quan mirem al nostre voltant amb desesper, també som ella. S'extrau de nosaltres mateixos, és possible, i l'ordre dels seus sons té la llibertat de l'emoció dins la gàbia d'aquest ordre, com l'estructura de l'esquelet que també subjecta els líquids vulnerables del nostre ésser. L'expressió de la tristor és necessària. Però l'emoció de Bach no encabrita o exacerba l'ànim com la de Chopin, la de Beethoven, la de Sibelius. La seva et deixa al teu aire, avança parsimoniosa cap el seu lloc, un lloc que sempre està en moviment, tan bonic que sembla normal. Entra en els teixits amb naturalitat i surt d'ells i torna a entrar. Si guaitem cap el carrer, sempre ens quedarà Bach. Fins i tot per reflexionar.
Introducció d'E.Mañé.