Gran Hantaï
Auditori de la Mercè, Girona
Pierre Hantaï, clave
J. Jofré, Crítica de Música, El Punt 08.07.10
J. de Persia, Crítica de Clasica, La Vanguardia 12.07.10
En el primer dels concerts dedicats a la integral de preludis i fugues d’El clave ben temprat BWV 846-893 de J.S.Bach, i amb una il·luminació que convidava al recolliment, Pierre Hantaï va començar a desgranar les notes del Preludi núm. 1 en Do major BWV 870 del Llibre II. Das wohltemperierte Klavier (El clave ben temprat) consta de dos cicles formats per 12 preludis i 12 fugues en cada un dels tons majors i menors del sistema tonal. En referència a la varietat compositiva d’una obra com aquesta amb una estructura tan tancada, el Dr. Michael Maul, musicòleg del Bach Archive de Leipzig, apunta “Si les 24 peces de cada cicle presenten formalment la mateixa combinació entre un preludi lliure i una fuga estricta, val a dir que cadascuna de les peces obre per ella mateixa un horitzó musical ben propi i diferenciat i que, tot jugant, Bach aconsegueix importar els estils més variats en la forma externa prefixada”. Hantaï va proposar interpretar el conjunt de preludis i fugues en un ordre diferent del que s’esperaria si es fes cas de la partitura publicada en dos volums i que, començant per dues peces (un preludi i una fuga) en do major i dues més en do menor, segueix amb la mateixa estructura en l’estricte ordre ascendent de l’escala cromàtica. El clavecinista francès va afrontar l’obra amb rigor i amb una extrema pulcritud, extraient del clave una interessant varietat de colors. La seva excel·lent tècnica va facilitar l’escolta clara de l’entramat de les fugues i li va permetre embolcallar de fantasia l’execució dels preludis. El virtuosisme d’Hantaï va fer-se palès en molts moments, ja fos escoltant com els seus dits lliscaven vertiginosament pel teclat amb una aclaparadora seguretat, sentint el seu control del tempo i la seva habilitat rítmica, o gaudint de la nitidesa dels ornaments intercalats. Però en la música no tot és virtuosisme, i la proposta interpretativa del clavecinista francés, amb un caràcer plenament reflexiu, va marcar una certa distància amb el públic. Pierre Hantaï estava totalment absort en el seu univers, semblava tocar només per a ell deixant sortir la música del clave per a qui la volgués escoltar. Això si, va tocar de manera brillant.
És un dels pocs que posen el seu any de naixement en el petit CV de presentació, segurament un gest de joventut de qui dialoga constantment amb músicas de fa dos o tres segles. I, a més, de qui està en la recerca i la prova constant, en un treball d’intepretació reflexiu que l’ha portat ara a enfrontar-se amb la pedra angular del teclat, el cicle complet d’El clave ben temprat de J.S.Bach. Una proesa – i una bellesa -, ja que en tres dies Hantaï toca totes les peces dels dos llibres; fins i tot els més grans ho acostumen a fer en dues presentacions distanciades. Ha triat un ordre propi: comença amb el segon llibre, producte d’un treball depurat de Bach. I la proposta il·lusiona. Hantaï usa un clave de manufactura francesa i el seu so i la seva dicció responen també a aquesta tradició, de la que Bach mateix s’hi va sentir proper en els aires cortesans de dansa que usa en preludis i fugues. El seu toc és pròdig en la claredat de les veus i l’articulació eficaç, i la naturalitat dialoga amb el color i el virtuosisme. Dispensa aire en frases amples i generoses que, mantenen una fluidesa del discurs destacat per la força de l’harmonia, i les tensions ens mantenen en suspens fins a la culminació, amb un pes en les notes que es tradueix en calidesa i elegància; com perles al natural.
GRAN HANTAÏ
Intèrpret: Pierre Hantaï, clave
Lloc: Auditori de la Mercè, Girona
Dates: 6 i 8 de Juliol de 2010
J. Jofré, Crítica de Música, El Punt 08.07.10 - J. de Persia, Crítica de Clasica, La Vanguardia 12.07.10
En el primer dels concerts dedicats a la integral de preludis i fugues d’El clave ben temprat BWV 846-893 de J.S.Bach, i amb una il·luminació que convidava al recolliment, Pierre Hantaï va començar a desgranar les notes del Preludi núm. 1 en Do major BWV 870 del Llibre II.
Das wohltemperierte Klavier (El clave ben temprat) consta de dos cicles formats per 12 preludis i 12 fugues en cada un dels tons majors i menors del sistema tonal. En referència a la varietat compositiva d’una obra com aquesta amb una estructura tan tancada, el Dr. Michael Maul, musicòleg del Bach Archive de Leipzig, apunta “Si les 24 peces de cada cicle presenten formalment la mateixa combinació entre un preludi lliure i una fuga estricta, val a dir que cadascuna de les peces obre per ella mateixa un horitzó musical ben propi i diferenciat i que, tot jugant, Bach aconsegueix importar els estils més variats en la forma externa prefixada”. Hantaï va proposar interpretar el conjunt de preludis i fugues en un ordre diferent del que s’esperaria si es fes cas de la partitura publicada en dos volums i que, començant per dues peces (un preludi i una fuga) en do major i dues més en do menor, segueix amb la mateixa estructura en l’estricte ordre ascendent de l’escala cromàtica. El clavecinista francès va afrontar l’obra amb rigor i amb una extrema pulcritud, extraient del clave una interessant varietat de colors. La seva excel·lent tècnica va facilitar l’escolta clara de l’entramat de les fugues i li va permetre embolcallar de fantasia l’execució dels preludis. El virtuosisme d’Hantaï va fer-se palès en molts moments, ja fos escoltant com els seus dits lliscaven vertiginosament pel teclat amb una aclaparadora seguretat, sentint el seu control del tempo i la seva habilitat rítmica, o gaudint de la nitidesa dels ornaments intercalats. Però en la música no tot és virtuosisme, i la proposta interpretativa del clavecinista francés, amb un caràcer plenament reflexiu, va marcar una certa distància amb el públic. Pierre Hantaï estava totalment absort en el seu univers, semblava tocar només per a ell deixant sortir la música del clave per a qui la volgués escoltar. Això si, va tocar de manera brillant.
És un dels pocs que posen el seu any de naixement en el petit CV de presentació, segurament un gest de joventut de qui dialoga constantment amb músicas de fa dos o tres segles. I, a més, de qui està en la recerca i la prova constant, en un treball d’intepretació reflexiu que l’ha portat ara a enfrontar-se amb la pedra angular del teclat, el cicle complet d’El clave ben temprat de J.S.Bach. Una proesa – i una bellesa -, ja que en tres dies Hantaï toca totes les peces dels dos llibres; fins i tot els més grans ho acostumen a fer en dues presentacions distanciades. Ha triat un ordre propi: comença amb el segon llibre, producte d’un treball depurat de Bach. I la proposta il·lusiona. Hantaï usa un clave de manufactura francesa i el seu so i la seva dicció responen també a aquesta tradició, de la que Bach mateix s’hi va sentir proper en els aires cortesans de dansa que usa en preludis i fugues. El seu toc és pròdig en la claredat de les veus i l’articulació eficaç, i la naturalitat dialoga amb el color i el virtuosisme. Dispensa aire en frases amples i generoses que, mantenen una fluidesa del discurs destacat per la força de l’harmonia, i les tensions ens mantenen en suspens fins a la culminació, amb un pes en les notes que es tradueix en calidesa i elegància; com perles al natural.