Societat Bach

A La Vanguardia de 05.06.09 ha aparegut un article de Clara Sanchis Mira que no té desperdici; refereix el seu desencís per la política, però aquesta secció de la web de la Societat Bach no és el lloc adequat per parlar de política ni de reproduir articles relacionats amb política o amb polítics. Així doncs no ho faré, em limito a recomanar-vos la lectura de l'article citat amb el qual hi podreu estar d'acord o no. Però sí que val la pena reproduir-ne el darrer paràgraf. Després de dir tot el que diu l'articulista, ran de les campanyes electorals dels partits, conclou:
Al cap i a la fi, sempre ens quedarà Bach. La seva música és aquí, a l'abast de qualsevol, és nostra. Potser que ja formi part de nosaltres. Quan mirem al nostre voltant amb desesper, també som ella. S'extrau de nosaltres mateixos, és possible, i l'ordre dels seus sons té la llibertat de l'emoció dins la gàbia d'aquest ordre, com l'estructura de l'esquelet que també subjecta els líquids vulnerables del nostre ésser. L'expressió de la tristor és necessària. Però l'emoció de Bach no encabrita o exacerba l'ànim com la de Chopin, la de Beethoven, la de Sibelius. La seva et deixa al teu aire, avança parsimoniosa cap el seu lloc, un lloc que sempre està en moviment, tan bonic que sembla normal. Entra en els teixits amb naturalitat i surt d'ells i torna a entrar. Si guaitem cap el carrer, sempre ens quedarà Bach. Fins i tot per reflexionar.

Introducció d'E.Mañé.

Si hi ha un intèrpret singular és l’organista, que resulta molt diferent als seus companys músics a causa de les peculiaritats de l’instrument. L’organista no toca a sales de concert, normalment toca i assaja a esglésies, sempre obligat a la humilitat de quedar amagat del públic. 

Diuen que els intèrprets acaben assemblant-se als seus instruments. Entre intèrpret i instrument hi ha una relació profunda, no gens anecdòtica. Hi ha un intèrpret que considero singular perquè el seu instrument també ho és i el diferencia dels altres instrumentistes. Em refereixo a l’organista. Habitualment -si no és monjo o monja- no té l’instrument a casa per fer dits. Com a molt hi té un succedani. Sempre que ha d’estudiar se n’ha d’anar a l’església. Si ha de fer recitals en llocs diversos, l’organista sap que l’instrument pot variar d’una manera espectacular segons l’indret. Com els pianistes, l’organista s’ha d’emprovar l’instrument, que, a més, és el més complex de tot l’univers musical. Els locals on actua el nostre músic normalment, no són les sales de concert de sonoritat contrastada sinó veritables capses de sorpreses. Amb tot, val a dir que, com a compensació, és el músic que visita més assiduament sumptuoses sales de concert gòtiques, barroques, neoclàssiques… Quasi sempre toca en locals impregnats d’aquella evocadora olor de l’encens i de la cera. Però a l’hora de fer el recital està sotmès al més humil anonimat, ja que la complicada arquitectura de l’instrument fa que el teclat i els registres es trobin en el racó més inversemblant de l’església on actua.

La música expressa la Bellesa del Creador

Molts valors humans, cristians i professionals s’uneixen en cada moviment que fa Inma Shara com a directora d’orquestra. De cadascun dels seus gestos emana la fortalesa d’aquesta dona que ha aconseguit una fita realment complicada: fer-se un nom en el món certament “clàssic” de la música clàssica. Una altra fita va ser també la d’esdevenir la primera dona que dirigia un concert al Vaticà davant del Sant Pare. Va ser el desembre passat amb motiu de la commemoració del seixantè aniversari de la declaració del Drets Humans. Segons afirma Inma Shara, que reconeix obertament la fe com un pilar de la seva vida, la música és una forma de sentir, de transmetre i d’estimar la vida, i és sobretot un mitjà per expressar la Bellesa del Creador. 

La música culta no s’avé amb el seu ritme vital, els aburreix, la veuen elitista … però val la pena d’intentar-ho. 

“Sí que escolto òpera; al meu pare li agrada i té discs, però ell no sap que me’ls poso”. Jordi, de 15 anys, inquiet i de la broma, és dels pocs del seu entorn que no són aliens a aquest art tricentenari. Ha anat amb la seva classe de l’Escola Pompeu Fabra de Salt en visita guiada al Gran Teatre del Liceu a Barcelona. Participa en una activitat destinada a fomentar el gust per la música clàssica a l’infantesa. Aquesta no és pas una tasca menor. Els experts coincideixen en la dificultat d’arrencar-los del seu dia a dia accelerat i sorollós per sotmetre’ls a la contemplació i el silenci que requereix la sala de concerts. Però l’experiència demostra que un bon treball d’adaptació de les òperes o dels concerts a aquest univers hiperestimulant de la generació de l’MP3 i la videoconsola pot obtenir resultats sorprenents. Val la pena d’intentar-ho?

Anit vaig estar al Palau per escoltar el concert d'orgue i trompeta. A Barcelona no hi ha massa oportunitats per això ja que a l'Auditori l'orgue no s'hi va arribar a construir. Ahir la consola i l'organista eren els protagonistes de l'escenari, cosa que no passa en els concerts a les esglésies on l'organista normalment no es pot veure mentre toca.
El repertori va ser interessant especialment el Preludi i Fuga en re menor de J.S.Bach, que Peter Planyavsky va executar amb una gran mestria musical.
Miriam Fradera Gajo
Sant Boi de Llobregat
Secció Cartes a La Vanguardia 26.01.09

Muchos conciertos navideños celebrados por estas fechas han parado un minuto para reflexionar sobre la situación de las escuelas de música de iniciativa privada. La asociación que las representa lleva tiempo exigiendo al Govern el apoyo económico y la atención que se les presta en otras comunidades. Este apoyo, venga del gobierno o de los ayuntamientos, es el único camino para que los estudios musicales en sus primeros tramos dejen de ser inaccesibles para quienes no pueden pagarlos. Aunque por norma general, creo en la escuela pública como garante de la cohesión social y cultural de un país, suelo anteponer a mis creencias otros criterios que me parecen prioritarios. Y no veo por qué razón, si se hicieron conciertos con la privada porque la oferta pública no cubría la enseñanza obligatoria, no deberían hacerse con enseñanzas mucho más vulnerables como la música.

La música amanseix les feres ... i millora el ritme cardíac dels humans. Aquesta és la principal conclusió del darrer estudi de la Universitat de Maryland en el qual es demostra que escoltar música al menys mitja hora al dia té efectes molt positius sobre la circulació de la sang a qualsevol edat i a llarg termini. No obstant això, no serveix qualsevol mena de música, sinó que han de ser cançons que agradin a l'individu i que no li causin estrés mental al sentir-les.

El Centre de Cardiologia Preventiva de la Universitat de Maryland manté, després de realitzar el seu estudi, que la música actua en l'organisme humà activant la segregació d'òxid nítric en el flux sanguini, i això ajuda a prevenir el creixement de coàguls i el colesterol dolent per a la salut. "L'efecte de la música en la sang dura només uns quants segons, no obstant això per a un mateix individu, el benefici acumulatiu de les seves cançons favorites pot ser molt positiu sigui quina sigui la seva edat" explica Michael Miller.