Societat Bach

A La Vanguardia de 05.06.09 ha aparegut un article de Clara Sanchis Mira que no té desperdici; refereix el seu desencís per la política, però aquesta secció de la web de la Societat Bach no és el lloc adequat per parlar de política ni de reproduir articles relacionats amb política o amb polítics. Així doncs no ho faré, em limito a recomanar-vos la lectura de l'article citat amb el qual hi podreu estar d'acord o no. Però sí que val la pena reproduir-ne el darrer paràgraf. Després de dir tot el que diu l'articulista, ran de les campanyes electorals dels partits, conclou:
Al cap i a la fi, sempre ens quedarà Bach. La seva música és aquí, a l'abast de qualsevol, és nostra. Potser que ja formi part de nosaltres. Quan mirem al nostre voltant amb desesper, també som ella. S'extrau de nosaltres mateixos, és possible, i l'ordre dels seus sons té la llibertat de l'emoció dins la gàbia d'aquest ordre, com l'estructura de l'esquelet que també subjecta els líquids vulnerables del nostre ésser. L'expressió de la tristor és necessària. Però l'emoció de Bach no encabrita o exacerba l'ànim com la de Chopin, la de Beethoven, la de Sibelius. La seva et deixa al teu aire, avança parsimoniosa cap el seu lloc, un lloc que sempre està en moviment, tan bonic que sembla normal. Entra en els teixits amb naturalitat i surt d'ells i torna a entrar. Si guaitem cap el carrer, sempre ens quedarà Bach. Fins i tot per reflexionar.

Introducció d'E.Mañé.

Si hi ha un intèrpret singular és l’organista, que resulta molt diferent als seus companys músics a causa de les peculiaritats de l’instrument. L’organista no toca a sales de concert, normalment toca i assaja a esglésies, sempre obligat a la humilitat de quedar amagat del públic. 

Diuen que els intèrprets acaben assemblant-se als seus instruments. Entre intèrpret i instrument hi ha una relació profunda, no gens anecdòtica. Hi ha un intèrpret que considero singular perquè el seu instrument també ho és i el diferencia dels altres instrumentistes. Em refereixo a l’organista. Habitualment -si no és monjo o monja- no té l’instrument a casa per fer dits. Com a molt hi té un succedani. Sempre que ha d’estudiar se n’ha d’anar a l’església. Si ha de fer recitals en llocs diversos, l’organista sap que l’instrument pot variar d’una manera espectacular segons l’indret. Com els pianistes, l’organista s’ha d’emprovar l’instrument, que, a més, és el més complex de tot l’univers musical. Els locals on actua el nostre músic normalment, no són les sales de concert de sonoritat contrastada sinó veritables capses de sorpreses. Amb tot, val a dir que, com a compensació, és el músic que visita més assiduament sumptuoses sales de concert gòtiques, barroques, neoclàssiques… Quasi sempre toca en locals impregnats d’aquella evocadora olor de l’encens i de la cera. Però a l’hora de fer el recital està sotmès al més humil anonimat, ja que la complicada arquitectura de l’instrument fa que el teclat i els registres es trobin en el racó més inversemblant de l’església on actua.

La música expressa la Bellesa del Creador

Molts valors humans, cristians i professionals s’uneixen en cada moviment que fa Inma Shara com a directora d’orquestra. De cadascun dels seus gestos emana la fortalesa d’aquesta dona que ha aconseguit una fita realment complicada: fer-se un nom en el món certament “clàssic” de la música clàssica. Una altra fita va ser també la d’esdevenir la primera dona que dirigia un concert al Vaticà davant del Sant Pare. Va ser el desembre passat amb motiu de la commemoració del seixantè aniversari de la declaració del Drets Humans. Segons afirma Inma Shara, que reconeix obertament la fe com un pilar de la seva vida, la música és una forma de sentir, de transmetre i d’estimar la vida, i és sobretot un mitjà per expressar la Bellesa del Creador.